EL CAMÍ DE LES BARDISSES

Un senderol ombrívol entre bardisses que mor de sobte en un terraplè, ara ple de deixalles però en un temps en el pla d’un riu convoca a Rafael Escobar les veus de la memòria les quals li donaran el material que li serà necessari per a reconstruir un poble en un temps en el que s’acostaven canvis tan grans que suposarien una ruptura dràstica amb el seu passat, la seua manera d’entendre la vida i fins i tot la seua pròpia llengua.
El camí de les bardisses (Pagès editors, 2003) és un llibre de prosa en el que des de la mirada del xiquet i del jove que l’autor fou i d’una manera estructurada Escobar ens descriu els seus primers vint anys de vida en un poble de l’Horta de València, que té unes característiques socioeconòmiques que el fan diferent a la resta dels pobles de la comarca i per això i malgrat que l’autor l’oculta sota el nom de Benialfar prompte el lector una mica informat sabrà de quin poble es tracta.
Aquest vint anys comprenen la segona meitat de la dècada dels quaranta, la dècada dels cinquanta i els primers seixanta del segle passat. Vint anys de profunda transformació en comarques com les que circumden grans ciutats com ara Barcelona, València, Alacant, Elx..., que van patir una allau de població emigrada des de diversos territoris de l’interior peninsular, que portaven amb ells una altra llengua i una altra cultura. Però, també, aquests anys són un període de grans canvis socials i econòmics alguns de positius i altres no tant que alteraran costums ancestrals. Tot plegat farà que pobles com Benialfar passen a convertir-se en petites ciutats encaixonades entre polígons industrials dins d’una gran àrea metropolitana, ciutats sense personalitat i amb les connexions amb les arrels del seu passat quan no trencades si totalment obturades.
Rafael Escobar des del record personal, encara que ell poques vegades parla des del jo sinó des del nosaltres, intenta llançar un cap de corda, literatura, a un poble que nàufrag s’està convertint en una barriada impersonal on la gent ha perdut el carrer. La mirada d’Escobar té tocs d’humor, d’enyorança i un regust agredolç alhora crític i benevolent com ell mateixa ens indica.
El llibre està estructurat en cinc parts L’entorn, El poble, Gents, Fets i coses, Quan tot comença a canviar i un petit epíleg, cadascuna d’una extensió diferent i dividida en diversos capítols amb una voluntat clara de no deixar escapar cap record per molt petit que siga partint de la idea que tota pedra fa paret.
Les seues pàgines estan escrites amb un llenguatge clar i amb un diàlegs plens de dialectalismes, de vegades de barbarismes i fins i tot arriba a reproduir aquell valencianol que parlaven els primers emigrants.
Un deliciós viatge al passat ple de personatges i de paisatges perduts on Escobar ens ofereix algunes de les claus per a explicar el nostre present.
Sense dubte aquest és un dels millors llibres de Rafael Escobar, també és el menys premiat, el menys conegut, el més recomanable.

QUADERN DE L'ÍNDIA

Una de les grans passions del poeta Joan Baptista Campos Cruañes és el viatge, el viatge com una part indivisible de la vida. Campos, amb el seu esperit de nòmada, gaudix descobrint noves geografies i maneres diferents d’entendre el món. Quan ix de casa ho fa amb la ment oberta, la mirada clara i portant en la motxilla un quadern on, quan té un instant, va escrivint les sensacions, els sentiments i reflexions que li produïx tot allò amb què es troba en el seu camí. Després, en la tranquil·litat de la seua llar, ho convertirà en literatura. El viatge amb el pas del temps i a mesura que creix la seua obra esdevé un dels pilars sobre el qual se sustenta la seua creació literària. Ho vam poder comprovar en llibres com ara Istanbul (7 i mig editorial de poesia, 2001) i Quadern de l’Índia (Brosquil edicions, 2001), i després ho ha continuat en altres títols tant de poesia com de narrativa.
Quadern de l’Índia el formen dues col·leccions de poemes: «Quadern de l’Índia», amb vint-i-nou poemes escrits en forma de prosa poètica i d’una gran narrativitat, i Vacances (poemes i càntics), format per onze poemes de vers lliure i d’una extensió diversa, entre els quals tanca el llibre Postfaci, una llarga col·lecció de notes d’una interessant transversalitat genèrica, ja que van des del mer apunt del viatger fins el poema, la citació o l’aforisme.
L’Índia és un subcontinent que ha seduït al llarg del temps músics, fotògrafs, escriptors, pintors i viatgers de tot tipus i condició. És un país que entra d’una manera directa, de vegades brutal, per tots els sentits. Les seues flaires i sentors, el colorit dels vestits, de les flors, de les espècies, de la diversitat humana, els sabors de les seues begudes i els seus menjars, el so de la música, de la multitud, dels venedors ocasionals, la misèria que es veu i es palpa pels carrers, com també l’espiritualitat. Tot això i més ho va recollint Joan Baptista Campos en el seu quadern: «Les primeres olors de l’Índia: una impressió que ens emboira el cervell amb la llum ambrada, incandescent, de la mitja tarda», fins i tot la reacció de l’occidental davant de certs aspectes de la realitat índia: «Una noia demana almoines amb un nadó / mort als braços. La senyora Clotilde escridassa al cel: Marededéu, Senyor!».
La mirada de Campos és subjectiva, no podria ser d’una altra manera: ell és un poeta, no un notari alçant acta, però fa un esforç notable per a evitar el prejuí, el fet de jutjar des de l’òptica de la seua cultura allò que veu i que viu. Descriu amb lirisme el que el copsa, ja poden ser detalls minsos o banals o escenes carregades de gran transcendència. Se’l veu disposat a deixar-se seduir i de fet el veiem seduït davant de tanta bellesa i espiritualitat, de les quals acaba participant. També hi ha espai per a l’anècdota i l’humor. «Vas dir-me: “Vaja amb cura, senyor, a Benarés les cagades de vaca mai no avisen”».
Hi ha un detall que m’ha cridat l’atenció tant en aquest com en altres llibres alguns d’ells inèdits de Campos. L’autor sempre acaba buscant i trobant un temps per als llibres i la literatura del país que visita, potser perquè amb el poeta-viatger va també l’amant dels llibres i la literatura.
Campos tanca el llibre amb una frase molt suggerent: «Ja no escric els meus versos. / El viatge viu al quadern». I tant. El viatge i fins i tot l’enyor del poeta per eixe gran puzle de vida i de vides que és l’Índia ens resten als lectors en aquest quadern.

UNA LECTURA DE PERVERSIÓ DEL TRÒPIC

(Manel Alonso, Pasqual Mas, Josep Vicent Frechina i Rafael Català, jurats dels Premis Ciutat de Sagunt, sopant i conversant a un restaurant de la capital del Camp de Morverdre)

Perversió del tròpic és una col·lecció de deu poemes de Pasqual Mas i Usó, escrits entre Almassora, Caracas, l’Atlàntic i la llacuna Tacarigua durant la primavera de l’any 2002 i publicats dins d’Els Llibres de L’Aljamia l’any 2006 en una edició trilingüe, l’original en llengua catalana, la recreació més prompte que la traducció al castellà del mateix autor i la versió en francés de Florence Vaugeois. Dic recreació i no traducció perquè Pasqual Mas aprofita el canvi de llengua per a canviar algunes peces de l’estructura del poema i capgirar fins i tot algunes imatges poètiques, com a exemple l’inici del poema Memòria del tròpic: «El bram caïnita esglaia la nit / sota l’ombra dels déus titella / d’Ella». «El grito cainita arde en la noche / bajo el arco de sus dioses de guiñol».
El poemari l’encapçalen uns versos de Mario Benedetti que parlen de l’oblit i la memòria: «todo se hunde en la niebla del olvido / pero cuando la niebla se despeja / el olvido está lleno de memoria». I s’obri amb un poema de vers lliure en el qual es recrea una escena nocturna de violència que emmudix la música i ompli de sang una escena de cada dia que alimenta l’odi del demà. L’ús de la onomatopeia construïx el nom de la ciutat protagonista. El tanquen tres poemes, també de vers lliure. En el primer Pasqual deixa enrere la ciutat del tròpic i torna a la llum de casa per a reestrenar l’armilla del futur. En el segon ens anuncia l’avalot i la revolta a la ciutat i denuncia els franctiradors que cerquen noves víctimes. I en el tercer ens avisa que el silenci que cobrix la ciutat durant la nit només oculta allò que no es vol veure.
En la part central sis poemes d’una extensió breu, emparentats amb el haiku no sols per les tres estrofes característiques, sinó per la mateixa filosofia que compartixen. La bèstia que l’home adora, l’angoixa i el dol del temps, els tentacles de l’hampa, la brama dels homicides, el pou de l’odi són els diversos temes tractats. «A la planta trenta, / pluja d’acer fet columna / zebra d’ulls captius».
Perversió del tròpic és la perversió que d’alguna manera fa l’home del paradís, vull dir la societat humana amb les seues misèries, la injustícia social que aboca la gent al crim i aquest a la violència i l’odi, fent compartir el mateix espai al cel i a l’infern. «S’atura natura. / Memòria del paradís / Manglar, / pou de l’odi».

EL GAT

Del llibre Bernat i els seus amics (Col·lecció Saltamartí. Brosquil edicions, 2001)el conte El gat, contat als xiquets del Colegi Públic Bisbe Hervàs de Puçol.

LA CONFESSIÓ DE PASQUAL MAS

La confessió fou el primer llibre de narrativa que va publicar Pasqual Mas i Usó. Amb anterioritat havien aparegut diversos volums d’investigació sobre el barroc espanyol i un llibre de poemes, Bitàcola (Sant Feliu, 1986). Setze anys més tard Tabarca reedita el llibre de narrativa amb a penes un grapat de correccions. El relat, he de dir-ho, ha aguantat bé el pas del temps i això és degut al fet que és una història ben travada i sòlida i que l’autor, a pesar de quasi estrenar-se amb ella, demostra ja una bona qualitat com a prosista i com a narrador d’històries. En les pàgines de La confessió he trobat temes en els quals posteriorment ha reincidit, com ara el viatge, una passió que l’inspira i li agrada compartir amb el lector. També la seua afició a la frase afilada, irònica, fins i tot sarcàstica, i la referència a l’univers de la cultura, en aquest llibre majoritàriament a la literatura, encara que en posteriors també a la música, la pintura o l’arquitectura.
La confessió és un relat extens en el qual l’autor ha emprat la tècnica de l’epístola, construint una narració psicològica que acabarà convertint-se en la història d’un engany criminal.
El llibre l’obri una nota introductòria d’un personatge que després d’haver trobat un paquet de cartes en la seua nova casa n’investiga l’origen. I acaba amb un epíleg del mateix individu. Entremig, les divuit cartes d’una dona i d’un home.
La dona se’ns presenta sota pseudònim, però lluint una gran determinació i franquesa. L’home des del principi manté una posició si no submisa sí clarament com disposat a seguir les directrius d’ella. Els dos són persones d’una posició social i d’un nivell cultural mitjà amb una gran necessitat de comunicació. Individus que se senten diferents entre els altres i per això mateix sols. La seua relació, guardant les distàncies, és com la que en el món sadomasoquista mantenen ama i criat.
Des d’un principi ella comença jugant amb avantatge, marcant la direcció i els límits de la relació. Fins i tot en un parell de cartes arriba a perfilar amb l’excusa d’un conte l’estat de la relació. Ell confessa que no li importa si mentix sobre la seua identitat, des d’eixe moment o potser fins i tot des de l’instant que respon a la primera carta està atrapat en la xarxa que ella li ha llançat. El lector també estarà atrapat per l’engany de la protagonista, encara que a aquest, com a la seua víctima, li anirà fent saber quin és el seu objectiu, el qual no es desvelarà amb tota la seua força fins la darrera pàgina. Mentrestant Pasqual Mas ens entreté i desvia la nostra atenció parlant de literatura, d’Istanbul, del Grau de Castelló, deixant-nos entreveure que d’aquesta relació pot nàixer una història d’amor, i el lector caurà de quatre potes en el seu parany per a descobrir massa tard que en la literatura, com en la vida, no ens podem fiar de ningú.

CONTES INVERSOS: CONVERSOS I DIVERSOS

(Albert Garcia Pascual i Manel Alonso a l'Aplec d'El Puig)

L’any 2005 un autor desconegut més enllà de Castelló, Albert Garcia Pascual, va obtindre el VI Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado amb el seu primer recull de relats, Contes inversos: conversos i diversos (Brosquil edicions, 2006). Fins aleshores Albert Garcia havia publicat una novel·la escrita a quatres mans amb el també castellonenc Rubén Montañés, Una Magdalena moguda (Publicacions de l'Ajuntament de Castelló, 2000), la novel·la històrica La revolta ignorada (Brosquil edicions, 2002), amb la qual havia obtingut l’any 2001 el Premi de Narrativa Vila d’Almassora, i la novel·la de ciència ficció amb tocs d’humor Aquell matí era perfecte (Tabarca, 2002).
Contes inversos: conversos i diversos recull un total de trenta-dos relats que tenen en comú la seua brevetat i bones dosis d’humor, ironia i sarcasme, uns trets que de vegades per extensió i pel tractament els poden fer acostar-se a les fronteres de l’acudit i de l’esperpent. També contenen algunes gotes de surrealisme i mala bava.
Bona part dels contes els inicia descrivint una situació, un estat d’ànim, un paisatge amb la minuciositat d’un rellotger, com si esperara que el brau lector se li tire a la capa, però quan aquest ho fa amb un ràpid moviment capgira la narració i aconseguix un colp d’efecte que el sorprén i el desarma. A Albert li agrada jugar amb els malentesos i els dobles i triples sentits.
La temàtica del llibre, citant el mateix títol, és diversa: la guerra, la civil i la mundial, els records d’infantesa, la gastronomia, la quotidianitat... I tots els temes són tractats com una moneda amb cara i creu.
En el llibre hi ha moments, també, per a la venjança: Aquell meravellosos anys, per a una certa enyorança: El poble, per a la denúncia (la denúncia d'una renúncia): Llibertat i vida, per als homenatges: Gossos de gossera, en el qual ret un divertit i cinematogràfic tribut a Josep Pascual Tirado i el seu inoblidable i llegendari personatge Tombatossals.
En les seues pàgines he vist, d’una manera diguem-ne que paraliterària, vull dir a través de les citacions constants, la reivindicació que Albert es fa com a narrador castellonenc d’una generació en concret, la d’autors com ara Vicent Usó, Vicent Pallarés, Pep Castellano, Carles Bellver, Vicent Marçà, Rubén Montañés, la millor generació de narradors castellonencs en llengua catalana, cosa que no li fa falta ja que les narracions són suficient aval.
Contes inversos: conversos i diversos és un llibre que es llig d’una tirada, té un llenguatge clar, concís i directe i conté algunes narracions d’antologia.

ELS CONTRACONTES DE PASQUAL MAS

(Pasqual Mas i Usó. Foto: Lola Torres)

Pasqual Mas i Usó és un escriptor d’aquells que toca tots els pals de la creació literària, un treballador infatigable, d’una constància ferma que s’assaja en una àmplia gamma de gèneres: novel·la, teatre, poesia, articles, periodisme cultural, llibres d’estudi i crítica literària, reculls de relats... Com a conreador de la narrativa curta té publicat el llibre La confessió (Editorial Camacuc, 1993 i enguany reeditat a Tabarca), que comprén un relat extens, quasi emparentat amb la novel·la curta, i els reculls Històries de la frontera (Brosquil edicions, 2000) i Contracontes (Brosquil edicions, 2003), amb el qual va obtindre el IV Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado.
Contracontes el componen deu relats i un microconte. En primer lloc, tots tenen en comú un fet extraliterari que no és massa habitual, els encapçala una dedicatòria, una dedicatòria que de vegades ens pot oferir una lleu pista sobre allò que trobarem en el seu interior, com ara en el relat La taca, dedicat a un artista plàstic, on amb tot luxe de detalls se’ns narra com una jove va a l’encontre d’un amic virtual que és dibuixant i només el sorprenent final ens descobrirà el perquè del títol.
Les narracions de Pasqual Mas partixen d’un fet quotidià, que per les circumstàncies es convertix en un fet sorprenent. La prosa de Mas recull amb pulcritud, riquesa lèxica i una minuciositat de càmera cinematogràfica l’escena o escenes que ens descriu, creant una atmosfera i un clímax en el lector que trencarà amb la darrera frase.
En algun relat, com ara el cas d’A l’hora assenyalada, és el llenguatge emprat el vertader protagonista, hi és ple de frases fetes, algunes de la nostra tradició però altres de creació pròpia construïdes pel Mas poeta.
Pasqual Mas, això ja ho he observat en altres llibres, com ara en la novel·la Diva (Tàndem edicions), entén la literatura com un joc, com un deliciós divertimento, i li agrada que els seus personatges el citen i que fins i tot se’n riguen una mica, com ara en De poc no ho conte, una narració carregada d’una fina ironia que té l’estructura d’una caixa xinesa. O fa un homenatge a un col·lega de gremi, en aquest cas a Vicent Marçà en El col·laborador habitual, posant de cognom a un dels personatges el títol d’un dels llibres més coneguts del desaparegut escriptor castellonenc Tourmalet. Aquest conte en concret té tot el sabor d’alguns clàssics del cinema de periodistes nord-americà. De fet, he trobat en altres narracions, com ara en La visita, el sabor de la comèdia anomenada d’embolic, en L’amo del desert el de les rondalles àrabs, per la qual cosa he deduït que el llibre no és sols un homenatge a un grapat d’amics, sinó al llenguatge de les diverses maneres que l’ésser humà utilitza per a narrar d’una manera creativa.
Per a tancar aquest article cite unes frases del llibre que parlen de com entén l’autor el que és un conte i com s’han d’escriure: «Però els contes, ja se sap, són una anècdota mínima i el que interessa és folrar-la bé, embolcallar-la de vegades, arrebossar-la d’altres i servir-la paraula a paraula com si descobrírem el món en cada mot».