LA VEU DEL ROURE

Isabel, una nena desperta, intel·ligent i amb una gran imaginació, es troba un dia al bosc amb una anciana, Beatriu, de la qual tothom diu que és una bruixa, una mala dona. Isabel no li té por. És més, creu amb convicció que és una bona persona. Cada vesprada ix al bosc per a trobar-se amb ella i parlar, parlar sobre la natura, les herbes medicinals i sobretot de les fades, uns éssers màgics que la tenen fascinada. Isabel és una xiqueta amb una gran intuïció i prompte endevina que hi ha un vincle familiar entre totes dues. Una vesprada Isabel li demana a Beatriu que li conte la seua història... D’aquesta manera és com Sílvia Tarragó enceta el llibre La veu del roure, amb el qual va obtindre el Premi de Narrativa Juvenil de la Vall d’Uixó 2008 i que Brosquil edicions ha publicat la tardor del 2009. Una narració on reivindica la tradició de la literatura oral i aquella altra que transcrita per grans mestres ha pogut arribar fins nosaltres. Reivindica, també, l’amor a la natura i els grans secrets que ella guarda i que nosaltres, atrapats en la voràgine de la vida moderna, hem perdut perquè en algun moments s’ha trencat la transmissió generacional de coneixements i de valors. Vivim d’esquena a la natura i també a l’univers mític, espiritual, que l’ésser humà va anar construint al llarg dels segles; una natura poblada d’éssers fantàstics, d’esperits que vivien dins dels arbres.
Sílvia Tarragó compon una estranya caixa xinesa, construint una història que està dins d’una altra història, i aquesta conté d’altres més petites pouades directament de les llegendes i rondalles del Maresme, comarca a les muntanyes de la qual Sílvia situa La veu del roure.
La història de Beatriu, que és el tronc sobre el qual se sustenta tot el llibre, s’inicia abans de nàixer ella i ho decidix així l’autora per tal d’explicar-nos quins són els orígens familiars del personatge, la seua situació social i econòmica. Després la narració es desenvolupa des del seu naixement fins la seua vellesa, detallant-nos els diversos trets de la seua personalitat, marcats per la mort de la seua mare, la biblioteca del seu pare i la proximitat de la natura. L’acompanyarem així durant la seua infantesa, joventut i maduresa, assistirem als seus dos matrimonis, als seus parts, a la mort dels seus marits i de dos dels seus fills. Viurem la seua vida marcada pel pacte que un dia va fer amb Gebre, l’esperit que habita un vell roure. La seua veu, la seua presència l’ajudarà a sobreposar-se dels colps més durs i li aportarà la pau espiritual que li és tan necessària. L’aparició d’Isabel en la vida de Beatriu significarà la transmissió a una nova generació del pacte amb l’esperit.
La veu del roure és una rondalla de nova creació que xucla i enfonsa les seues arrels en la més genuïna tradició catalana i europea. Un llibre ple de fantasia, de tendresa, d’estima pel bosc i de passió per la literatura.

ISTANBUL

Com altres poemaris de Joan Baptista Campos, Istanbul (7 i mig editorial de poesia, 2001) és producte d’un viatge i de l’impacte sensorial i emotiu que aquest li ha generat: «De vegades [confessa en el postfaci] em passa: hi ha ciutats que he visitat que, quan intente evocar-les, l’única cosa que recorde d’elles és que les he oblidades. Tal com raja. No és el cas, pel que fa a la meua experiència, d’Istanbul». Però aquest no és un viatge qualsevol, sinó una estada que Campos va decidir que fóra personal i íntima, allunyada de les colles de turistes. «El cert és que ens llevàvem ben d’hora, perquè havíem vingut a passejar la ciutat».
El poemari està dividit en tres apartats: Coses, amb dèsset poemes de vers lliure i d’una extensió entre tres i vint-i-tres estrofes; Proses, amb deu petits artefactes transversals entre la narrativa, la poesia i la impressió anotada; i Brosses, amb catorze poemes d’una extensió també d’entre tres i vint-i-tres estrofes.
Per al poeta, Istanbul és una ciutat i totes les ciutats que al llarg de la història ha sigut, és la seua arquitectura i el seu urbanisme, els seus jardins: «jardins encaixats de tulipes, / de lliris blaus i vermells», és el seu paisatge olfactiu, «T’assalta l’olor penetrant del gingebre, del clau, / del cardamom, de la canyella, de la menta», és el paisatge intuït, «Hom sent les mirades / profundament amagades», el paisatge espiritual, el paisatge literari que altres viatgers abans que ell han bastit: E.E. Cumings, omnipresent en el llibre i del qual ha pres alguns versos, Agatha Christie: «Els clients ocasionals que hauran de morir, / a la nit, sobtadament apunyalats, / mentre juguen al bacarà, entre espills» i els clàssics.
Joan Baptista Campos escriu en primera persona. El seu és un jo sensible a la bellesa, a la misèria que rep, apunta i emmagatzema en la memòria els detalls que el colpixen per impactants però també per suggeridors, com ara el clop!,glop! de l’aigua de la gran cisterna que imagina com un dring de llàgrimes o la fonètica del reclam d’un venedor, «Kalinca! / Kalinca! / Kalinca! / Yog, yog, yog, yog!», d’una musicalitat primitiva i sorprenent, i després tot plegat ho converteix en poemes en l’escriptorium. Per a Campos tot és susceptible de convertir-se en matèria literària: la carta d’un menú en un restaurant plena de plats que evoquen llegendes d’Orient, una llista de productes del Gran Basar, una llegenda...
En el darrer apartat del llibre de vegades es deixa dur per la reflexió, potser perquè d’alguna manera comença a sentir la necessitat de traure conclusions, «Hem cregut descobrir que els enigmes / que ens separen sempre restaran oberts a la / curiositat humana», i es pregunta sobre el pas del temps, «la memòria la fa el temps, / l’espill fugaç on ara ens mirem» i ens descobrix aquesta ciutat i aprén d’ella «que m’ha ensenyat, novament, a mesurar les hores».
«Enllà de les muralles /.../ roman Istanbul, la ciutat silent /.../ L’Istanbul inalterable de la memòria, / que dorm l’oblit dels seus silencis». La ciutat que va copsar i seduir el viatger i féu créixer en ell l’esperit de la poesia.

EN EL DESERT DELS MEUS ULLS

(Maria Carmen Arnau, durant la presentació del seu llibre en Alfara del Patriarca)

La paraula desert té diverses accepcions en el diccionari, la primera amb la qual ens hi trobem és deixat, abandonat de persona o cosa que podria ajudar, protegir, animar; la segona és la d’un lloc deshabitat on no es veu transitar ningú; la tercera és un lloc inhabitable per la seua carència d’aigua i de vegetació. Quan uns ulls estan deserts podem pensar que estan arrasats, sense vida, o que la mirada que projecten és una mirada òrfena, adolorida. Si no tenen vida, el seu propietari potser està immers en una foscor infinita. Però qui, què els ha arrasat? Candidats n’hi ha molts i possiblement tots en tinguen culpa i la terrible obscuritat que creen només deixa espai a la pena. En En el desert dels meus ulls (Viena edicions, 2009), de Maria Carme Arnau, se sent el grinyolar de la solitud i el plany de l’animal ferit que porta dins la poeta. El dolor, la pena que la nega i la commou li ve per una banda del seu món interior, de la seua realitat més íntima i quotidiana, i per una altra del món que l’envolta.
En En el desert dels meus ulls he trobat molta tristesa, però també molta esperança. És com si Maria Carme Arnau anara perdent pas a pas les il·lusions i els ideals pels colps que li dóna el món i el temps que li han pertocat viure, enterbolint-li la mirada; però ella és una dona forta, lluitadora, capaç de trobar en la immensitat dels camins l’eco de la seua pròpia veu, la qual li retorna les forces, les fites marcades, les utopies somniades.
La poesia és per a Maria Carme un espai on troba la pau espiritual, s’abastix d’energia i es retroba a si mateixa, com si els mots junts conformaren un oasi al bell mig del desert que abasta el seu esguard. Els poemes, com els de les anteriors col·leccions, continuen comptant amb la presència del mar, el mar com una pedrera de bona part de la seua imagineria poètica, el mar com una metàfora de la desitjada llibertat.
El poemari està dividit en dues parts: Arenes infinites, amb vint-i-cinc poemes de vers lliure; i La sorra raspa la pell, amb vint-i-dos poemes, vint de vers lliure i dos sonets que s’aixopluguen sota un mateix títol. Un aspecte que m’ha cridat l’atenció, per insòlit encara que no per important, és que l’autora ha barrejat poemes amb títol, la majoria, amb altres que no els encapçala ni tan sols una numeració, en total vuit.
Maria Carme Arnau, des de la publicació del seu primer llibre, li ha dedicat una especial atenció a la tria del prologuista, en aquesta ocasió ha estat Jaume Pérez Montaner l’encarregat, qui amb el rigor i la serenitat que el caracteritzen analitza no sols el llibre, sinó tota la trajectòria de la poeta d’Alfara del Patriarca: «Rica en imatges i metàfores agosarades i precises, que saben captar els múltiples matisos de la subtilesa lírica, la poesia de Maria Carme Arnau és, al mateix temps, ben directa».

EL SOMNI DE TÀRRACO

Tàrraco, la ciutat l’origen de la qual es troba l’any 218 en una petita guarnició romana, va jugar al llarg d’unes centúries un paper important en el complex procés d’incorporació de la península ibèrica a la romanitat. Tant és així que aviat aconseguix l’estatut de colònia romana i després la concessió de la capitalitat de la província de la Tarraconense. L’any 26 abans de Crist i durant un any el primer emperador romà, Octavi August, acompanyat de la seua esposa, Livia, s’instal·la a la ciutat per tal de seguir les operacions militars que el seu exèrcit du a terme contra càntabres i àsturs. A partir d’aleshores s’inicia una llarga etapa en la qual es dota la ciutat d’un alt nivell urbanístic i monumental, passant a ser considerada en tot l’imperi com un lloc on la vida és plaent i còmoda. En aquella ciutat que molts consideraven una petita Roma situa Xulio Ricardo Trigo els fets que es relaten en la seua novel·la El somni de Tàrraco (Edicions 62, Barcelona, 2009).
El somni de Tàrraco està dividida en dos plans temporals. L’un situat l’any 26 abans de Crist que s’inicia quan un seguit d’interessos públics (l’extensió dels conreus d’oliveres per abastir Roma d’oli) i privats (l’afany de poder i una passió incestuosa i malaltissa) de diverses personalitats de l’imperi i de la província confluïxen en una conxorxa que donarà el seu primer pas amb l’assassinat del governador de la ciutat i amic de l’emperador. I l’altre l’any 44 després de Crist, quan un vell iber romanitzat fill d’una fetillera, Perhtus, ens narra en primera persona part de la seua biografia: la seua infantesa a les muntanyes d’Ausa, la seua vida a Tàrraco.
A més de la conxorxa política, hi ha una història d’amor entre Sula, el fill d’un navegant d’origen iber, i una ciutadana romana, Ariadna, la filla del governador, la seua relació és complicada i difícil per les diferències socials. Una d’aquelles casualitats del destí (Sula és sorprés amb el cadàver del moribund governador), farà que aquest amor acabe convertint-se en un impossible. També hi ha una trama detectivesca on el mestre Apol·lodor intentarà, sense aconseguir-ho del tot, desemmascarar els diversos individus que participen en la conxorxa i esbrinar qui ha estat l’assassí.
Al llarg de les pàgines el lector ensopega a més de l’amor i el crim amb la traïció, la traïció d’un fill, Luca, al seu pare, el governador; la traïció de dos senadors a l’emperador; la traïció de Virgili duumvir d’Illerda al seu soci, Luca... Però la més gran traïció no la descobrirà fins que no arribe a les darreres pàgines.
La prosa de Xulio Ricardo Trigo és àgil i està dotada d’un llenguatge clar i precís amb el construeix un text amè i una atmosfera convincent. La trama és complexa i està ben travada, sense deixar cap fil solt. Durant el llarg relat Xulio Ricardo Trigo ens fa un recorregut ple de detalls per les terres que anys avenir es convertirien en Catalunya, demostrant una gran coneixement de l’època, dels paisatges i dels costums, i aconseguint que el lector sense cap dificultat se situe en el temps i en aquell espai, gaudint de la lectura sense haver d’anar a buscar l’enciclopèdia cada dos per tres.
Xulio, a més, crea una interessant galeria de personatges d’una gran credibilitat: Apol·lodor, vell mestre i conseller del cèsar, que actua com una mena de detectiu; Trepo, l’esclau britànic home de confiança de la dona del cèsar; Lucius, fidel centurió; Ati Viperi, comerciant de llibres; i Ceró, el seu ajudant, entre altres. D’entre tota la col·lecció de personatges destacaria el de Livia Drusil·la, esposa del cèsar, la vida, la personalitat, el paper tan important que féu en la construcció de l’imperi romà i la seua primera dinastia i la seua llegenda negra la convertixen en un personatge fascinant, que no sols ha atrapat el mateix Xulio Ricardo Trigo, sinó que ho ha fet i ho farà amb qualsevol autor que escriga sobre aquest període de la Roma imperial.
I com potser que m’oblide, dirà algun lector, també el cèsar Octavi August, perquè Octavi no apareix en tota la novel·la d’una manera directa, però, com el poder, és omnipresent per tot el text.
Un bon llibre que no decebrà els lectors de novel·la històrica.

PRIMERES PROPOSTES

L’obra literària d’Agustí Peiró i Expósito ha anat evolucionant a través dels anys des de l’aparició l’any 1993 de la seua primera novel·la, L’escriptor infinit. L’escriptor de Massamagrell ha passat d’escriure novel·les i reculls de relats (inèdits aquests darrers) a conrear l’aforisme i l’assaig filosòfic, passant abans per l’edició d’un quadern de poesia, Essència, i l’articulisme. Aquest ha estat un procés on la seua força creativa no s’ha anat expandint en llargs textos, sinó més aviat condensant-se, buscant dir o suggerir més amb menys paraules. D’altra banda, els seus interessos també han anat canviant al llarg d’aquest temps i en les seues lectures, aquells que el coneixem, ho hem pogut veure reflectit, ja que ha passat de llegir els clàssics de la narrativa universal a capbussar-se en el camp de la filosofia i el pensament. Tot aquest procés ha estat un sacrifici important per a ell com a escriptor, ja que s’ha vist empés, en una literatura com ara la nostra, cap a la marginalitat que com a narrador no haguera tingut i també cap a la marginalitat editorial pel tipus d’edicions a què amb una certa regularitat acudix. Tot això i emprant paraules d’ell mateix, encara que tot plegat és important, no són més que afers paraliteraris, l’important és l’obra, la literatura.
De nou, la tardor del 2009 la petita editorial que va nàixer com a filla de la revista L’Aljamia ha editat un llibre d’Agustí Peiró, Primeres propostes. Un títol que ja de per si ens informa sobre la seua naturalesa, així com també ens anuncia l’aparició tard o d’hora d’almenys unes segones propostes.
Es tracta d’una col·lecció de vuitanta-cinc petits artefactes literaris on sintetitza el seu pensament filosòfic sobre l’ésser humà, producte de les seues nombroses lectures de Plató, Aristòtil, Sòcrates, Heràclit, Kant, i de llargues hores de reflexió. Aquestes propostes pensades des d’una persona que té en el pensament humà les seues arrels són propostes destinades a les persones per tal de dur-les cap a un diàleg amb si mateixes, un diàleg productiu que assente les bases d’una vida més plena. Dins d’aquestes propostes trobem alguns aforismes d’una qualitat que per si sols ja justificarien la lectura del llibre: «La raó ens demana, doncs, de conéixer la veritat o almenys d’aspirar sempre a ella»; «Lliure és la persona que es determina a si mateixa envers el bé com el seu objectiu fonamental».
Valors com ara la raó, la veritat (de la qual ens demana que cal dir-la i defendre-la sempre), la llibertat («La producció més natural de l’ésser humà»), el bé (que considera el principal objectiu de l’ésser humà, i en contraposició amb el vici «que és allò que fa avorrible o menyspreable qualsevol individu»), la vida, la necessitat espiritual o d’espiritualitat, la cultura com el concepte del coneixement humà de les persones, la bellesa (que considera l’altre nom de la bondat) són tractats en cada una de les diverses propostes partint des del diàleg que realitza l’autor amb la filosofia, la psicologia, la religió, les quals conformen les bases de la cultura occidental.
Primeres propostes és un llibre dens que obliga a una lectura reposada, potser fins i tot a tindre un llapis en les mans i subratllar passatges o fer comentaris al marge (l’editor potser hauria d’haver pensat en fer-los més amples) d’aprovació o desaprovació, iniciant així un diàleg intel·ligent que és allò que al cap i a la fi proposa qualsevol volum d’assaig literari.

PRIMERES PROPOSTES (Una petita mostra)
28. Per a viure com cal s’ha de creure en la dignitat de la persona, la qual cosa implica una fe més que raonable en el destí de l’ésser humà, basada no en una vana il·lusió, sinó en els fets i actes de valor que l’experiència quotidiana ens proporciona a diari. Només els éssers vius privats de raó, les plantes i els animals, no creuen en res. Els homes, al seu torn, si n’hi ha alguns que afirmen que no creuen en res, és com si digueren que no tenen cap motiu per a viure, llevat de passar un dia més al món duent-se algun menjar a la boca (com un animal) o rebent impassiblement la llum del sol que els dóna vida(com una planta). L’ésser humà necessita creure en si mateix amb totes les forces de la seua voluntat (el seu voler segons la recta raó), perquè és l’única manera que té de viure dignament i meréixer la felicitat.

HEM FET EL TOURMALET

Hem fet el Tourmalet (Brosquil edicions, 2001) és un llibre que marca una diferència notable amb la resta de l’obra de Vicent Marçà i Duch. Vicent fou un autor que va dedicar bona part de les seues energies a escriure narracions pensades per a infants i joves, però Hem fet el Tourmalet és un quadern de viatge escrit per un adult amb llenguatge d’adult. Així i tot, aquest llibre s’ha convertit en un títol emblemàtic en el conjunt de l’obra de Marçà, fins el punt que algunes de les esqueles que van aparéixer quan va faltar en feien menció. I això té una explicació: en Hem fet el Tourmalet es fusiona com en cap altre el Vicent Marçà escriptor amb el Vicent Marçà apassionat per la bicicleta i el Vicent Marçà humà.
En Hem fet el Tourmalet es relata en primera persona i amb una mirada espontània i honesta la travessia que set amics van fer durant una setmana del mes de juliol del 1998 pels Pirineus francesos, tot seguint els colls del Tour de França: Ausbisque, Soulor, Aspin, Peyresourde... i el Tourmalet. El llibre està dividit en vuit capítols, les set etapes en què repartiren l’itinerari que anava des d’Irun a Lleida, més el viatge en tren des de Castelló fins la ciutat guipuscoana que els encapçala. El primer capítol serveix a Marçà per a posar en antecedents el lector sobre el grup, les anteriors aventures ciclistes: «Aquest serà el seté itinerari que recorreguem en bici», la preparació del viatge i les perspectives que tenen: «Si adeqüem el ritme a la nostra forma física i no defallim psíquicament, assolirem tots els objectius proposats», així com les intencions de l’autor a l’hora de posar-se a escriure: «... no volem fer cap tesi sobre la duresa del ciclisme».
Vicent Marçà ens descriu amb detall el paisatge, l’oratge patit, l’estat del ferm de la carretera, les pujades, les baixades, les corbes del camí, la relació entre els membres de l’equip, la relació amb la gent que s’hi troben, els detalls de les tasques relacionades amb la higiene, amb el menjar, rutinàries però importantíssimes. Transcriu les sensacions que sent, els sentiments enfrontats, el cansament i el patiment, l’alegria, i en tot plegat el lector es troba amb el rostre més humà, potser més autèntic del narrador castellonenc.
Frase a frase veiem un individu que se sent i es vol sentir part d’un equip, un equip que té una fita a aconseguir, una fita intranscendent per al decurs del món però important per a ells una vegada posats, i també per al lector que etapa a etapa Marçà ha sabut seduir i fer partícip de l’aventura. Hem fet el Tourmalet és l’exclamació que arranca de les pròpies entranyes per a expressar el goig i la felicitat per l’objectiu aconseguit. Però també és un cant a l’esforç, a l’amistat, a la solidaritat, a la necessitat de tindre i aconseguir fites per molt petites que siguen en el nostre viure quotidià. Una magnífica i alhora entranyable lliçó d’aquest gran mestre i amic que fou Vicent Marçà.

LA CIUTAT DE LA IRA

(Manuel Garcia i Grau durant una lectura de poesia)

Ho he de confessar: el llibre que més m’agrada del poeta Manuel Garcia i Grau és La ciutat de la ira (7 i mig editorial de poesia sl 1998). M’agrada perquè és una obra que barreja perfectament la solidesa de la lírica del nostre poeta amb la indignació que sent i la denúncia que fa d’uns fets terribles, que van passar la darrera dècada del segle vint en el cor mateix de la Mediterrània europea, l’individu de pau, de cultura i de diàleg que fou Garcia i Grau.
La ciutat de la ira és Sarajevo durant el setge a què la van sotmetre les milícies sèrbies. La fredor amb la qual els franctiradors triaven les seues víctimes, la brutalitat amb què l’artilleria destruïa llocs emblemàtics i d’un gran valor cultural, la reivindicació dels individus ajusticiats per gallets anònims al bell mig dels carrers convertits en escorxadors, l’emoció per la perdurabilitat de l’amor entre tant d’odi, l’homenatge als resistents que malgrat l’adversitat mantenien la flama encesa de la cultura, de la informació, de l’esperança fou el que va moure el poeta de Benicarló a escriure i publicar aquest llibre. La seua pretensió era la de construir un cant dramàtic de denúncia contra la violència gratuïta però no improvisada sinó tot el contrari, una violència planificada des d’alguns despatxos a la qual no li importava qui podia morir sinó implantar en el cervell dels assetjats l’obscuritat laberíntica del terror, la consciència que no perdurara cap mostra de la seua cultura, del pas d'ells, com a col·lectivitat humana, per un territori, perquè la bèstia ha decidit que aquest és el seu territori.

Sarajevo és un símbol d’allò que va passar en les anomenades guerres dels Balcans (de fet, també és un símbol de la destrucció de l’esperit humà que suposen totes les guerres) i per això Garcia i Grau no es queda reclòs dins del casc urbà ni dins del terme municipal, sinó que ix i s’acosta a altres fronts de la guerra com ara Mostar i alça una torre de mots des d’on clama el seu horror.
La ciutat de la ira la formen vint-i-vuit poemes de vers lliure i una prosa poètica de Dramatis Veritate que ens parla de les sorpreses que ens reserva la vida. S’obri i es tanca amb un parell de càntics. En l’inicial l’autor demana «que una llança / òbriga aquesta part de mi que em somou / i si se sap i entre tanta mort inútil», que una boca diga «el seu cant humà a Sarajevo». En el final es pregunta: «No hi ha res sinó el genet fosc de la ira / furtant dels garbons l’íntima heretat on l’esperança somou els càntics», per afirmar tot seguit: «Dis-me què em cal per escriure encara els mots oberts i nets, / amb els ulls esgarrats, amb la mà esberlada, / amb el pit lacerat per tant de llampec cobrint encara les paraules».
Trobem al llarg del llibre odes, rèquiems, homenatges, rebel·lia, passió per la vida, per la música, per l’arquitectura. Versos carregats de referències als clàssics per a il·lustrar amb convicció i bellesa el dolor, el drama.
En el pròleg Ramon Guillem ens diu: «Al fons de tot, entre tanta destrucció, roman com les paraules, la cultura i la bellesa com a eines –que no armes– de victòria front al fracàs que suposa un enfrontament fratricida». Efectivament, la paraula, perquè la paraula ens deixa el testimoni de la bogeria i amb la paraula hem de fer-li front a la bèstia quan aquesta intente tornar-nos a assetjar i destruir allò que ens fa humans.