dilluns, 18 de març del 2024

FLUSH, UNA BIOGRAFIA

 

Després d’haver editat la traducció i edició crítica de la novel·la Prosèrpina, de l’escriptora romàntica Mary Shelley, la narradora i traductora Carme Manuel publica dins de l’editorial Vincle un nou llibre, en aquesta ocasió ha elegit una de les figures més destacades del modernisme literari del segle XX, l’escriptora i editora Virginia Woolf i la seua novel·la Flush. Una biografia. Segurament, una de les novel·les més originals i divertides de la londinenca.

Carme Manuel torna a oferir-nos una excel·lent traducció acompanyada d’una llarga introducció en la qual ens situa l’obra en un temps i en una societat determinats.

Flush. Una biografia va aparéixer publicada l’any 1933 i prompte es va convertir en un èxit de vendes. Es tracta del relat de la vida d’un cocker spaniel propietat de la poeta anglesa del segle XIX Elisabeth Barret Browning. Una poeta amb una biografia digna de convertir-se en una novel·la.

La vida de Flush corre paral·lela a la de la seua propietària, una dona creativa, sensible, intel·ligent, que se sent presonera dins d’una família benestant on el patriarca exercix el poder i d’una societat classista, antiga i encarcarada. Aquesta sensació d’estar irremeiablement atrapada la posa malalta i en un estat de prostració. Només la poesia i la companyia i estima incondicional de Flush salven els seus dies. Després vindrà l’amor, i la gelosia del gosset, el casament i la fugida a un país més lluminós, alegre i càlid, Itàlia, inaugurant un temps per a la llibertat i la felicitat.

Virginia Woolf fa un retrat de la societat victoriana, compartimentada en classes entre les quals s’obri un profund abisme. Aquesta societat es veu també reflectida en el món dels gossos, la seua raça i pedigrí marquen el seu estatus i la seua qualitat de vida.

Els més desafavorits empren l’enginy i sovint la violència com a arma de revenja, fins i tot contra els animals de companyia dels més privilegiats. Així, Flush patirà un segrest que li farà descobrir el costat fosc i perillós de l’ésser humà.

Lluny d’Anglaterra, en un país on la majoria de cans són mestissos i es passegen pels parcs sense cadenes i vaguen lliures pels carrers, Flush descobrirà la llibertat, deixarà de banda el seu aire aristocràtic i gaudirà de les olors de la ciutat, i sobretot es deixarà seduir per l’amor i la sensualitat.

Un relat escrit amb ofici, amb una elegant ironia i un humor carregat de saviesa, on l’autora ens parla d’un país en què la rigidesa social i els valors antiquats porten l’individu cap a la tristesa i la infelicitat. Només l’amor i la força i energia que aquest aporta fan possible obrir-se al món a la recerca del goig de viure.

dissabte, 16 de març del 2024

ESTIU

 

Escrivia allà pel segle xiv el mallorquí Anselm Turmeda en el seu poema Elogi dels diners: «Diners de tort fan veritat / e de jutge fan advocat / savi fan tornar l’hom orat / pus d’ells s’haja // Diners fan bé, diners fan mal / diners fan l’home infernal...». Persones que tenen diners i en volen més i amb ells poder per al luxe, per a complir desitjos perversos i inconfessables, per a canviar voluntats, corrompre, manipular... Diners d’origen obscur, nefast, que es blanquegen i es fan decents davant dels nassos dels guardians de la llei, amb l’excusa de la creació de llocs de treball a través de la construcció, la indústria immobiliària i el reclam de sol i platja.

L’escriptor de Xàbia (la Marina Alta) Josep Vicent Mirallles ens ho detalla en una novel·la coral, Estiu (Llibres de la Drassana), on apareixen una llarga galeria de personatges provinents de tots els continents que creuen les seues vides a la costa del sud valencià.

El fil conductor és la Júlia, una jove que escapa d’un poble de l’interior valencià després d’haver comés un crim i s’instal·la a la costa, en el suposat paradís turístic. Miralles no escriu un relat costumista de somnis multicolors, sinó un relat negre com l’ànima d’alguns dels seus personatges. Grata la superfície del paradís i sota la pintura lluenta ens va descobrint la cara més brutal, violenta, miserable i sense cor de la realitat.

Estiu és el nom d’un negoci de restauració, també d’una estació de l’any, tòrrida, divertida i sensual, i és sense cap mena de dubte sinònim de vacances, un reclam per a inversions més o menys lícites. Les inversions provinents del fred, vull dir de la màfia russa, per tal de blanquejar a la costa valenciana els beneficis aconseguits amb les seues nombroses activitats il·legals. Les seues actuacions destruïxen el teixit social, el territori, els individus, les institucions públiques, la democràcia.

En la novel·la, Josep Vicent Miralles ens oferix una col·lecció de perdedors: joves sense eixida que no pensen més que en el guany fàcil i la disbauxa, empresaris sense escrúpols, periodistes hipòcrites que rendixen homenatge al poder mentre es creuen la veu, la consciència del poble, polítics amb vocació de titelles, cadells de gàngster i matons a sou, milionàries que no són més que nines trencades, estafadors de guant blanc, bojos que un dia tingueren un somni de llibertat, agents de l’orde venuts a la màfia...

Individus amb diners i altres que desitjarien tindre’ls, una colla de víctimes d’ells mateixos i dels sistema corrupte que d’una manera o altra han ajudat a crear.

Josep Vicent Miralles ha pintat un mural de la costa valenciana d’un realisme cru, amb una realitat que és la nostra de cada dia i que batega i es mou disfressada davant del ciutadà mitjà. Compta el relat amb algunes afirmacions que s’haurien d’emmarcar i rellegir abans d’analitzar qualsevol aspecte de l’actualitat.

Un mosaic humà en què l’autor de Xàbia ens avisa que tots els paradisos oculten el seu propi infern, que aquelles substàncies que de vegades es consumixen amb el desig d’aconseguir la felicitat acaben destruint la possibilitat de trobar-la. Els guanys del tràfic de drogues, de blanques, són un càncer per al territori, la societat i els individus que la conformen.

No res és el que aparenta. Una novel·la intensa, una festa contínua que no és més que una altra tragèdia del nostre temps.

dijous, 14 de març del 2024

EN UN MÓN SENSE NORMES

 

Després de més de vint anys, l’escriptor de Borriana (la Plana Baixa) Joan Garí torna a la poesia amb la publicació, dins de l’editorial Neopàtria, del llibre En un món sense normes.

Joan Garí és un escriptor conegut i reconegut sobretot per la seua vessant d’assagista i articulista, encara que també ha publicat novel·la, llibres de viatge, de gastronomia i de crítica literària. Un autor amb una veu personal, escèptic, valent i amb una gran capacitat expositiva i reflexiva.

La poesia de Joan Garí, recollida fins ara en tres llibres, Poema d’amor en dos temps (1999) i Física dels límits (2001), és discursiva, naix de l’experiència vital o del diàleg amb si mateix i amb l’entorn amb l’objectiu d’entendre i comprendre, explicar-nos i explicar-se tot allò que l’envolta o el preocupa.

En un món sense normes, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels LXXVIII Florals de Nules, és una col·lecció de poemes d’amor: «He dit amor? / Diguem-li comunió, conjuncions / copulatives, teodicea, / epifanies». Digueu-li seducció per la joventut i la bellesa que l’acompanya, sensualitat, erotisme, cant a la vida per damunt de les normes socials establides.

L’esclat que provoca del no-res el poema, com un bing bang, és l’enamorament. Un home madur que redescobrix la màgia d’enamorar-se d’una xica jove. Entre ells, diverses generacions de diferència i la mirada inquisidora del món.

Els poemes estan escrits des del punt de vista de l’home madur, un individu que ha viscut l’encant, la domesticació, el desencant i el final d’una llarga relació amorosa. Un home que de colp i volta es veu atrapat per l’amor, un amor que li injecta dosis gegantines d’energia i vitalitat, pel desig, i es deixa arrossegar per ells i pel magnetisme que li produïx la bellesa d’un cos jove, per la seguretat, la rebel·lia i la maduresa d’una xica filla d’un temps diferent al seu.

Escrit amb versos lliures, és aquest un llibre diàfan, on les imatges estan carregades d’un lirisme lluminós. La passió per la bellesa la transcriu Joan Garí amb més bellesa. Els versos tenen un ritme intern que els fa àgils. De vegades empra la tècnica de la repetició constant de l’inici del primer vers i això l’acosta a la cançó: «Et vaig regalar la ploma / i tu volies un fòssil. / Et vaig regalar la Terra / i tu volies Mercuri».

Un llibre sobre el qual sobrevola el mite de Lolita, de Nabokov. Trobe que l’autor, en un temps en què s’ha instaurat entre nosaltres la dictadura moral del políticament correcte, aposta fort i ens obsequia una obra realment delitosa. Garí demostra la seua capacitat per a descriure fins i tot el detall més mínim i imprescindible, la seua capacitat per a recrear atmosferes, reproduir escenaris i situar-hi els personatges, i ho fa amb una mirada reptadora. Tinc la sensació que l’escepticisme que falta en aquests poemes és arraconat per l’impacte que li ha produït la joventut com a sinònim de bellesa, com ho feu amb Humbert Humbert, l’emigrant europeu de mitjana edat de la novel·la de Nabokov, no debades en el llibre trobem dos poemes que són dos suposats monòlegs d’Humbert Humbert.

Un món sense normes —un món de llibertat, de sensualitat, de passió—, ens oferix quaranta poemes més una propina amb cinc estampes parisenques, tots ells d’una factura impecable, d’una intensitat lírica i emocional com feia temps que no havia trobat. Un llibre per a llegir i gaudir i on trobarem alguns versos que ens acompanyaran durant anys. El recomane també per als que no lligen poesia.

dimarts, 12 de març del 2024

ELS INÚTILS

 


Andreu Sevilla és un d’aquells rara avis que apareixen molt de tant en tant i que venen a aportar a la literatura d’un país un color, una mirada, una perspectiva atrevida i diferent. És un home que valora la seua independència i llibertat creativa per damunt de tot, assumint els peatges que ha de pagar, la qual cosa l’ha portat a romandre durant més d’una dècada dins del món de l’autoedició. A pesar dels entrebancs que això li ha suposat, alguns dels seus llibres s’han vist reconeguts per la crítica i pels companys de gremi, com ara la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, que va obtindre el prestigiós Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2011.

Amb la seua quarta novel·la, Els inútils, ha obtingut ex aequo el Premi Lletraferit i entra per primera vegada en el circuit de l’edició comercial, sense concessions i mantenint la mateixa posició i manera d’entendre el fet literari.

Els inútils (Llibres de la Drassana, València, 2022) és una narració de carretera, de carreteres i camins estrets, torturats i polsegosos de finals de la dècada dels cinquanta del segle passat, una carretera de l’Espanya trista, famolenca i bruta que bategava sota la bota del general Francisco Franco, Paca la culona per a la gran majoria dels personatges.

Andreu Sevilla dibuixa un itinerari sinuós per una geografia interior, una contrada sense especificar entre Castella i el País Valencià, al bell mig d’un estiu especialment tòrrid.

Un pare i un fill, després d’haver participat amb el seu camió en diverses tasques d’ajuda durant i després de la darrera riuada que ha patit la ciutat de València, decidixen atendre la demanda d’una viuda i recollir el cadàver del seu marit assassinat durant la guerra per tal de portar-lo al Valle de los Caídos. El dictador ha fet una crida perquè es traslladen a l’immens mausoleu que s’ha fet construir els cadàvers de les víctimes dels dos bàndols de la guerra civil.

Pel camí es trobaran amb tota una llarga galeria de personatges pintorescos, quan no esperpèntics, falangistes que patrullen per a evitar que cap roig puga ser soterrat al costat del cadàver del fundador de la Falange, guàrdies civils que fan la vista grossa, maquis que no han atés la crida a deixar de combatre, un grup itinerant de teatre, escriptors frustrats, esgarrats que fan de delators, dements, falangistes que no acaten la fusió de la Falange amb els tradicionalistes, un talp que ha viscut anys i panys ocult, il·luminats messiànics amb uns rituals més propis de l’Edat Mitjana que del segle xx... Una història d’un realisme brut, miserable, amb tints fellinians, el circ de la vida en plena quarantena feixista on res no és com aparenta ser.

Sota la màscara de cada personatge hi ha oculta una història truculenta que acabarà eixint a la superfície per tal d’enfrontar cadascun dels individus d’aquesta tragèdia a un destí del qual havien intentat fugir.

Els inútils és sobretot el retrat d’un país habitat per gent enfonsada en la derrota, un país d’oportunistes, carronyaires i perdedors que van fent la viu viu aprofitant la mínima escletxa que el règim deixa. Una societat marcada per l’odi, la por, l’ànsia de revenja i la cultura de la picaresca.

És, però, també el relat iniciàtic del jove Quel, qui va descobrint pel camí la mort, el sexe, l’amor, l’amistat, la traïció i tota una àmplia gama de misèries humanes.

Un relat intens on Andreu Sevilla deixa als seus personatges la possibilitat d’una darrera acció de valentia i d’esperança.

dilluns, 11 de març del 2024

EL LLIBRETER MENDEL I ALTRES RELATS

 

L’assagista i escriptor del Castell de Guadalest (Marina Baixa) Enric Balaguer Pascual ha publicat, en l’editorial Neopàtria, una col·lecció de dènou narracions breus sota el títol El llibreter Mendel i altres relats.

Enric Balaguer és un escriptor a qui li interessa d’allò més la literatura anomenada del jo, de l’experiència personal. L’any 2009, després d’haver obtingut el Premi Rovira i Virgili, publicà el dietari La casa que vull.

En El llibreter Mendel i altres relats ens oferix petites narracions que ens parlen del seu univers personal. La seua mirada d’home madur i meridional retrata figures amb els seus problemes i conflictes vitals, així com diversos racons d’un paisatge petit i tendre, les terres de la vall del riu Guadalest amenaçat per l’urbanicidi que plana sobre bona part del litoral valencià.

Hi ha una fita que marca la gènesi d’aquest volum: la mort de la mare i el sentiment d’orfandat que naix en l’autor. La por al buit, a l’absència i a l’oblit immens que deixa la mort el rebel·la i el mou a escriure. També hi trobem clars homenatges a alguns dels seus escriptors predilectes, com ara Carl G. Jung, Stefan Zweig o Amos Oz, no oblidem que la lectura és vida i que a través dels llibres viatgem, estimem, evoquem, sentim...

Obrin i tanquen el llibre dos relats, El congrés. El viatge I i El llibreter Mendel. El viatge II. El professor, que endevinem que és el mateix Enric Balaguer, ha exposat durant un congrés una comunicació sobre el que anomena el poeta-alquimista, un enfant terrible de les lletres, però un home encantador, divertit i humil. Camina per Barcelona en direcció a una estació de tren, i ho fa cavil·lant sobre l’obra i figura del poeta-alquimista, i sobre la posició que adopten els diversos personatges que han estudiat la seua obra. Mira el món que l’envolta, arriba al seu destí i troba que les idees continuen viatjant i l’empenyen d’alguna manera a escriure.

En el darrer conte, el professor ha decidit quedar-se a la ciutat de Barcelona, durant la seua estada es veu atrapat per un seguit de pensaments sobre el futur i present de la llengua, sobre la lectura i la necessitat d’escriure, de fixar un univers propi sobre el paper, o en la pantalla de l’ordinador. Aquests textos són el pòrtic d’entrada i eixida, i en bona mesura també la justificació, de tots els relats. Uns relats escrits amb ofici, estima i voluntat de ser llegits. Tenen força i amenitat. Tanca la narració i el llibre un paràgraf molt encertat: «Si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit». No cal afegir una línia més.

diumenge, 10 de març del 2024

D'UN SILENCI ANTIC I MOLT LLARG

 

En setembre de l’any 2005 va caure en les meues mans l’original que uns mesos més tard seria la primera novel·la d’Urbà Lozano, La màquina ronca, ja aleshores vaig tindre la sensació de trobar-me davant d’un narrador amb un gran potencial per desenvolupar i al qual el temps acabaria convertint en un dels novel·listes valencians de la seua generació més sòlids.

Al llarg de més de quinze anys he anat seguint amb interés la seua carrera. Fins ara ens ha oferit sis novel·les que s’han publicat avalades totes amb un premi de prestigi i que venien a corroborar aquella primera impressió meua. La darrera que ha lliurat a impremta ha aconseguit, des del meu humil punt de vista, un nivell de qualitat més que remarcable.

Urbà Lozano és un narrador elegant, però no per això contundent quan cal, a qui li agrada construir-se el seu propi model de llengua, i a qui no li cauen els anells en enriquir-lo amb localismes, modismes, frases fetes... Amb el pas del temps, s’ha convertit en un artesà de la narració molt eficaç, que construïx amb ofici una sòlida estructura interna perquè l’edifici del relat no se’n ressenta.

És un magnífic creador de personatges de diversa índole i sempre versemblants. Té una gran capacitat per a crear escenes i per a la descripció d’escenaris, ja siguen urbans o rurals.

És un escriptor ben documentat, amb una idea clara del que vol transmetre al lector, i no és d’aquells que cauen, ebris de saviesa, en el parany de no controlar la dosi d’informació que oferix al lector, i l’embafen amb dades.

En la seua darrera novel·la, el títol de la qual és un vers d’una coneguda cançó de Raimon, D’un silenci antic i molt llarg (Bromera, 2023), ens conta la història de dues nissagues familiars d’Alginet.

Dues trames argumentals en què la veu narrativa, en cada capítol, se centra en un personatge diferent. La narració arranca amb l’esclat de la guerra civil espanyola l’estiu del 1936, però cobrix el segle XX i les dues primeres dècades del XXI, més de cent anys en què es produïxen gran canvis socials, polítics, econòmics... i es passa d’una societat agrària i caciquil a una altra de serveis i globalitzada.

Una centúria convulsa, violenta, en la qual els personatges s’enfronten amb més o menys fortuna a l’objectiu de sobreviure i ascendir, si pot ser, en l’escala social. Cada personatge té una visió dels esdeveniments que a Urbà Lozano no li ha importat contraposar perquè el lector jutge i traga les seues conclusions.

La mirada de l’autor sobre el segle és dura i va més enllà del relat, una mirada lúcida, valenta, argumentada, amb moments en els quals fa un retrat sense embuts de les diverses classes socials i els canvis que es van produint.

D’un silenci antic i molt llarg va obtindre el Premi de Narrativa Antoni Bru-Ciutat d’Elx.

Una novel·la atractiva, que estic convençut que no deixarà cap lector indiferent.

dissabte, 9 de març del 2024

DOTZE

 

 En la seua darrera novel·la, Dotze (Bromera, 2023), Vicent Usó posa el punt de mira sobre una dona soltera, major i malalta que es veu atrapada i sola en el seu pis.

Dotze miserables escalons impossibiliten que puga eixir de l’edifici. Passejar, recuperar la seua vida social, contactar directament amb la realitat que l’envolta… El seu únic punt d’unió amb el món és la dona que va a netejar-li la casa, li compra i li cuina, un nebot que viu en una altra ciutat i uns veïns que li han negat la instal·lació d’un petit ascensor que facilitaria la ruptura de la seua reclusió. La seua fragilitat, la seua dependència física, però també emocional, la convertixen en possible víctima d’abusos, fins i tot per part d’aquells que porten la seua mateixa sang, i ella n’és conscient.

Per la seua condició de dona, de filla d’un pare autoritari, sempre ha estat, d’una manera o una altra, víctima. Una víctima amb una gran capacitat per a refer-se i continuar la seua vida, sovint pagant el peatge del silenci i l’oblit.

Viu el present amb temor, i és aquest temor el qui li crea la necessitat de saber més sobre allò que passa al seu voltant, posant en risc la seua integritat.

Vicent Usó no es conforma a narrar-nos el trist present d’una vida anodina o els soliloquis d’una vella, o descriure’ns uns personatges concrets sense solta ni volta, sinó que a través d’un seguit de confessions íntimes de la protagonista ens va descobrint les complicades relacions que mantenia amb el seu progenitor i amb els seus germans, en especial amb el major, policia municipal assassinat durant un atracament, el seu fracàs sentimental, l’acomiadament injust que va patir del seu lloc de treball i les seues amistats.

Allò que pareixia en les primeres pàgines una anciana amb una vida sense interés, a mesura que avancem en la lectura acaba sent la història d’una dona que guarda secrets profunds, insinuats amb perícia pel narrador, secrets que l’han acompanyada durant anys i que acaba revelant-nos.

Vicent Usó, que des del meu humil punt de vista és un dels narradors valencians més ambiciosos, construïx un relat on la complicada maquinària mental de la protagonista crea una trama seductora i suggestiva.

Dotze és una novel·la profundament humana, alçada sobre fonaments sòlids i desenvolupada a consciència, amb una prosa allunyada del recaragolament estilístic i en la qual prima una aparent senzillesa, com la de la vida de la protagonista. Una vida marcada per la por, el fracàs i les relacions intrafamiliars.